El gran negoci de la guerra (11a setmana de classe)

Aquesta setmana hem començat a parlar sobre la primera guerra mundial. Les guerres les podem veure des de molts punts de vista ja que tenen una repercussió brutal en tots els camps. Però a nosaltres ens pertoca analitzar la part econòmica.

Evidentment, per mantenir una guerra fan falta moltissims recursos. Hi ha un canvi notable en els gustos dels consumidors ja que deixen d'interessar els bens que són purament luxes i perfectament prescindibles en favor dels bens realment necessàris com l'alimentació i la construcció (que pren importància a causa de les destruccions) així com també, lògicament, la siderurgia per a construïr armament i artilleria. Les innovacións tecnològiques que es duen a terme en les guerres normalment són moltes i és en aquests moments quan més avenços tecnològics hi ha ja que l'estat inverteix molts més diners en investigació dels que invertiria normalment al estar en joc la victòria en la guerra. Empreses com per exemple l'Hispano Suïssa pren molta importància al fabricar els primers avions de combat (molts comprats per als Francesos). A Alemanya s'inventen els primers submarins que els són de gran utilitat en aquesta primera guerra gran.

El cas és que per a dur a terme totes aquestes innovacions tecnologiques al mateix temps que evites que la teva població mori i a la mateixa vegada que mantens els fronts de la guerra actius, fa falta una gran quantitat de diners. Veure com s'ha de finançar la guerra és un tret molt important a tenir en compte ja que després, un mal finançament, pot repercutir en l'economia del país de postguerra. Un exemple clarissim el trobem en aquesta 1a guerra mundial. Es demanaren prestecs multimillonaris als bancs i a més s'augmentà molt la oferta monetaria per poder pagar tota la inversió de guerra. Això tingué uns efectes nefastos a la llarga per l'economia d'aquests països implicats, com és d'esperar.

Actualment hem vist com efectivament, l'home és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra i és que no n'hi ha prou amb les dades històriques per veure que no es poden anar donant crèdits i prèstecs a tothom indiscriminadament. Aquest fet ha estat un dels més determinants en la crisi actual ja que molta gent insolvent aconseguia prèstecs als bancs sense gaire esforç de manera que es jugava amb "diner de mentida" ja que qui havia aconseguit aquells diners, en realitat, no els tenia, no eren seus. Això ha fet que aquestes persones no poguessin retornar aquests prèstecs de per vida i ens sotmetessim cada cop més en una economia falsa i no real on tothom podia tenir un ferrari o una torre a dos metres de la platja.

Perquè l'euro i no la pesseta? (setmana 10 de classe)

Aquesta setmana s'ha parlat sobre el diner. Hem vist com en el passat, amb l'anomenada economia natural, els intercanvis es feien sense l'utilització de cap mitjà de canvi, els canvis eren simples bescanvis de bens i/o serveis. Després s' establi un patró de canvi com l'or o la plata, això feia que l'oferta monetaria estigués sotmesa a l'oferta d'or o de plata existent en aquell moment, si es descobrien nous jaciments, l'oferta augmentava. Per altra vanda, això també va segmentar les economies dels diversos països segons actuessin amb patró or (com Anglaterra i els seus annexes) o amb patró plata (com França i els seus annexes).  Posteriorment, va aparèixer el diner fiduciari, que significa diner de confiança. Rep aquest nom perquè el diner en sí no té cap valor, és el diner que utilitzem actualment. Si ens fixem, els diners són simples papers i poden tenir el valor que tenen perquè tothom els accepta com a moneda de canvi. Si no fos així, els bitllets serien simples papers i no servirien més que per encendre una llar de foc.

Amb tot això, veiem que actualment estem canviant el diner fiduciari per el diner paper(lletres, xecs,...) i per les targetes de crèdit. Això fa que els diners tinguin un amo assignat ja que en aquest tipus de diner, queda enregistrat el posseïdor.

A més, al tenir diner fiduciari, els bancs centrals del món poden controlar l'economia a través de la introducció de més o menys oferta monetaria en els mercats. El que hem d'evitar per això en aquests casos és l'aparició de diner fals. Si apareixen falsificadors de diner, la moneda s'infla automàticament i desregula el mercat.

No fa pas tant, a Espanya es pagava amb pessetes. Aquest canvi a l'Euro va ser un canvi molt important ja que vam passar a igualar la nostra moneda amb un grapat de països europeus. Això és important per poder fer intercanvis amb l'exterior més equitatius. Diversos països europeus, com Anglaterra es mantingueren al marge de canviar la moneda ja que, amb aquest exemple, la lliura esterlina era més cara que l'euro. Ara la cosa s'està igualant i corren rumors que al arribar a la gairebé paritat euro-lliura, Anglaterra podría acollir-se a la divisa europea. Hem vist també com la divisa Nord-americana, el dòllar, s'empobria. Això fa que els productes americans s'abarateixin i augmenti el seu consum internacional. Aquest paralelisme, ens permet entendre més facilment les divergències que hi hagueren entre el patró or i el patró plata, amb la diferència que en aquells moments no es podia regular l'oferta monetària. 

emigració europea i corrents de pensament (9a setmana classe)

Aquesta 9a setmana, fent cas ja al comentari del professor Carlos Rosas,  l'enfocaré més al present i a la repercusió en el món actual.

Vam veure com en l'època de l'imperialisme, es produïren certes migracions des d'europa cap a altres zones com EEUU, Argentina, Canadà i Austràlia. La gran majoria d'immigrants procedien d'Anglaterra i Itàlia. Això fou causat per motius polítics, ideològics, religiosos, legislatius (preferien les lleis de certs països), ... Com a conseqüència d'això, el mercat de divises agafa protagonisme, i la mà d'obra qualificada passa a tenir una major importància.

Actualment, Europa és una gran receptora d'immigrants. Però ara, amb la forta crisi, els països més desenvolupats estàn perdent l'atractiu que tenien per als immigrants, i veiem com molts tornen al seu país d'origen. Veiem doncs com les condicions del païs determinen molt ràpidament l'augment o disminució de població per migracions. Cap país és poderós per sempre ni és "leader" per sempre.

També vam veure els corrents de pensament més de dretes, més lliberals. Estem parlant dels Fisiòcrates que creien en que el que més terres tenia era el més ric (això fou el que provocà l'imperialisme i les ansies de conquerir d'europa), els mercantilistes que aplicaven mesures proteccionistes per defensar el comerç nacional (volien augmentar les exportacions i disminuïr importacions), els classics pessimistes com Ricardo (si baixa el preu, baixen salaris) o Malthus (si augmenta la població no hi haurà prou aliments), els classics optimistes com Smith (mà invisible), estructuralistes que creuen en petites intervencions de l'estat.

Hem vist com en el món actual, estem caient una altre vegada en una crisi econòmica. Molta gent culpa el capitalisme i la gran llibertat del mercat, però jo penso que la fi del capitalisme i liberalisme econòmic no és pas la solució sinó que el que s'ha de fer és regular-ho millor. L'estat molts cops intervé on no ha d'intervenir i no intervé quan ho ha de fer. A més, cada país aplica les polítiques econòmiques que vol i al estar en una economía tant globalitzada, això no pot ser així ja que si cau el gran gegant (EEUU) les altres potències cauen per efecte dominó. Penso que aquest G20 que tant de moda s'ha posat, hauría de reunir-se també després de la crisi i pactar models econòmics globals per a una economía global. 

8a setmana de classe

Durant la 8a setmana de classe hem parlat sobre l’imperialisme i la cursa per Àfrica.

Veiem com les grans potències europees, havent-se repartit ja les amèriques i Àsia en busca de matèries primeres, s’intenten expandir cap a Àfrica. Però perquè no hi hagi conflictes es reuneixen les grans forces imperials a Berlín i pacten uns criteris; es diu que el primer que arribi pot anar avançant i conquerint fins que arribi a un lloc amb tropes d’altres països, llavors haurà de respectar el país que ha arribat primer. I així fou com es repartí el pastís africà. França aconseguí conquerir molts territoris africans i això feu que avui dia, els emigrants africans sàpiguen parlar francès i que a França hi hagi molta gent de color.

Amb el descobriment de noves zones geogràfiques, també es descobriren nous materials i nous cultius amb necessitats climatològiques diferents a les europees. Això feu sorgir la necessitat de comerciar internacionalment. Aparegueren països que aplicaven mesures proteccionistes ja que necessitaven potenciar la indústria pròpia ni que tingués productes de menys qualitat per a augmentar la riquesa del país.

Actualment, veiem com els països viuen en un món globalitzat on s’han eliminat barreres de tot tipus i el lliure canvi està per sobre del proteccionisme. Això ha provocat, juntament amb les noves facilitats amb el transport, que moltes empreses es deslocalitzessin en busca de mà d’obra més barata i deixessin als països rics la part comercial. Això ha fet que molta gent perdés la feina i que aquest consum previst als països rics no fos l’espera’t.